Llegeixo i tradueixo a l'italià els poemes de Luisa.
Vull acompanyar-la sense presses, somiant amb la seva vida i la seva història. Les paraules «sueño» i «soñar» es repeteixen sovint als seus poemes.
La seva va ser una infància marcada per la pobresa, el trauma i la precarietat, però també profundament arrelada en l'amor a la seva terra i en l'enllaç amb la família. La privació ha desenvolupat la seva resiliència, curiositat, capacitat de crear, amb la seva imaginació, altres existències i sobretot la seva pròpia.
Estic llegint, i em commou la manera com va enfrontar la malaltia i la mort. Em sembla que sempre ha mantingut el fil de la seva existència, el sentiment d'una continuïtat de ser, oscil·lant entre moments de desesperació i moments de plenitud que només poden ser transitoris.
Com diu María Zambrano a Claros del bosque, es passa de les fosques zones d'ombra a l'esplendor de les clarianes il·luminades, abandonant-se no a les certeses racionals sinó al saber del cos, a les seves sensacions i emocions, a una força que ve de lluny.
“Dies i hores que irrompen
des de lluny
en aquesta plenitud del meu ésser».
El duel d'un ésser estimat, però també del propi cos que emmalalteix o envelleix i decau, és una experiència d'intermitències entre sentiments de pèrdua i tristesa que semblen irrevocables i moments de quietud profunda. La tranquil·litat, l'instint de quietud de què parla Ferenczi, és una exigència fonamental de l'ésser humà, la base del sentit de seguretat. Luisa troba de tant en tant aquesta quietud, encara que tenyida d'un ansiós pressentiment, quan s'atura en els records de la seva infància, que la tornen al lloc d'origen.
«I dic el que està tan lluny i tan junt,
cosa que em porta el temps. «
I el temps porta el sentiment, agredolç, de la nostàlgia pel que ja no serà, però que ha deixat empremtes d'una cosa que no és morta. És un sentiment que obre a l'esperança de redescobrir aquest sentit de pertinença i plenitud que s'ha experimentat en el passat.
“Ahir és avui”.
Els records entren al present amb els mateixos sentiments intensos i amb la mateixa fantasmagoria del passat. Irromp, per exemple, l'encant de la naturalesa, a qui és tan sensible Lluïsa.
“És el record del que ja
no és,
el càlid sol que va portar
la tempesta,
l'esmorzar d'areng,
el sutge de la xemeneia,
el gram d'aquest matoll».
La imatge del mar torna sovint, el mar que fascina la Lluïsa, que la convida acollidor. Són les primigènies aigües maternes en què fantasieja amb entrar, com un vaixell que per fi la portarà a un lloc de pau.
Claudi Miglioli
