He tornat als poemes de la Luisa després d'un descans. Vaig intentar traduir la secció titulada “Ausències i presències”.
També jo ho he hagut de fer i he de bregar amb l'absència i presència d'una persona que no era només una simpàtica coneguda que veia durant les vacances, sinó una persona per la qual tenia sentiments d'amistat, crec correspostos.
És dolorós llegir uns poemes en què expressava esperança i que estaven tan a prop de la seva mort.
Que difícil que és mantenir el fil de la nostra vida, no sortir-nos del temps, quan s'acosta la fi del nostre temps! Luisa oscil·la entre absències que no són només records dolorosos i atroços, sinó laceracions del cos, i moments de suspensió en què és possible dialogar amb allò i amb els que han desaparegut i així tornen a ser presents.
Hi ha altres moments en què la situació en què estem és un pur horror del no-res i del buit. El que se n'ha anat i torna pot ser massa invasiu; llavors és millor llançar-te a la vida per evitar que allò que torna sigui només un fantasma del passat carregat de mort:
“Memòries del que se n'ha anat i torna, un rostre que descobreix com a delícia entreoberta -lleument pressentida- encara que millor viure!”.
Crec que la percepció del límit ens permet “enfilar el fil de la història”.
El límit és el que ens permet entrar en contacte amb el nostre nucli viu, i aturar-nos, encara que sigui breument, en aquells moments màgics que detenen el temps i en què allò efímer es torna etern. És la humil ginesta del poeta Leopardi, que viu a la falda del Vesuvi; sap que pot ser escombrada en qualsevol moment, però fa de la seva precarietat el sentit de la seva vida. “Sempre em va ser volgut aquest turó solitari, i aquesta tanca, que a la mirada exclou gran part de l'últim horitzó”. L'«infinit» de Leopardi, que per mi és un dels punts més alts de la poesia universal, situa el límit que ens posa en contacte amb l'eternitat, que anul·la el temps, perquè «les estacions passades» i «la present i viva (estació) i el so d'ella” puguin coexistir fora del temps i estar vives.
Guido Tonelli, en el seu darrer llibre divulgatiu de física quàntica “Temps. El somni de matar Cronos”, escriu al final: “El temps de la nostra existència… ens heu donat sense contrapartida. Gran o petit, és un patrimoni que ens ha estat confiat sense condicions… Un mecanisme biològic i material molt més gran que nosaltres ha permès que siguem part d´aquest llarg cicle d´alternança de vida i mort. Un cop hem entrat, per pura casualitat, en el ritme de les genealogies, només ens hauríem d'ocupar de fer un bon ús del temps que se'ns ha donat”.
També penso en el testament espiritual d'Oliver Sachs que dóna les gràcies per haver viscut com un com un ésser amb consciència.
Claudi Miglioli
