Luisa ha escrit moltíssim i al llarg de molt de temps, des del 1974, pel que he pogut esbrinar, fins al 2021. Són centenars de poemes, als quals cal afegir textos en prosa, en particular recensions de llibres , com a coordinadora de les tertúlies literàries a la llibreria Pròleg, a partir del 1995.

No coneixia tot aquest aclaparador material a l'hora de treballar en la selecció dels poemes d'aquest llibre, és a dir, a partir del mes de gener de 2021. Una selecció que, al projecte inicial, volia i havia de fer amb l'autora , sota el seu criteri i preferències, i que no va ser possible per la malaltia. 

Al llarg dels anys jo havia llegit diversos dels seus poemes, impresos o enviats per correu, coneixia la seva veu poètica, però he de confessar que em vaig quedar impressionada i una mica espantada quan em va passar els arxius des del seu ordinador, un material enorme: era com entrar en un laberint de paraules, imatges, paisatges interiors, metàfores… Aquest extens material escrit ens parla de la importància que tenia l'escriptura per a Luisa Fortes, una importància absoluta, fundacional de la seva identitat i que potser el seu entorn no sempre va saber comprendre .

Aleshores, amb quin criteri escollir els poemes per a una publicació ?

Una frase seva trobada enmig d'unes notes diu: «Si perdo la paraula ho perdo tot».

Assenyalo, per igualment revelador, el títol del poema de la pàgina 100 «Sense les paraules no seria res» i un altre poema titulat «Esdevinc ser amb paraules alienes» que acaba així «Després van arribar les paraules: bosc, mar, estrelles, cavall, sargantana,/ granota, ocell i un etcètera,/ amb les quals vaig anar construint/ un curiós diccionari,/els meus sentiments hipnotitzats/de vida, de somnis, de veritat.»

És tota una declaració de la seva feina.

Així que aquest llibre conté 76 poemes, però podrien haver estat altres 76 diferents i encara altres diferents 76, etc., etc. Em vaig decidir definitivament a treballar amb alguns arxius titulats per l'autora d'aquesta manera: Poesia 2017, Poemes recuperats 2017, Poemes 2018, Textos anteriors al 2005, Poemes 2016, Poemes recents 2020 i algun altre més. Un arc de temps des del 2000 fins al 2021, com diu el títol del llibre. 

La meva selecció s'ha centrat en particular en el corpus poètic dels darrers anys, 2016, '17, '18, '20, '21 , com podrà comprovar cada lectora o lector, perquè , al meu entendre, subjectiu evidentment, els poemes són més aconseguits i treballats, i mostren amb més intensitat la seva manera de sentir dels darrers anys de la seva vida. És més profunda, de vegades mística i filosòfica, la seva inconfusible veu poètica.

És important saber que un mateix poema tenia/té diferents versions, diferents modulacions i d'una versió a una altra podia haver-hi un lapse de fins a deu anys. 

Aquestes variacions d'un mateix tema o una mateixa imatge es poden veure clarament, per exemple, als poemes de les pàgines 20/21/22, marcats cadascun pels anys següents: 2010, '12, '16 i seleccionats expressament per donar compte d'aquesta manera de treballar de l'autora. La frase «una forma irrepetible de la bellesa: el mar» es repeteix, com un motiu musical, en els tres textos (a mi m'ha fet recordar la petita frase musical de Vinteuil a l'obra de Proust que torna una vegada i una altra) . I hi ha altres semblances entre els tres textos, encara que hi ha diferències en el desenvolupament intern de cadascun. 

Això podria adscriure's al fet que l'autora tornava constantment sobre un poema, o una imatge particularment emblemàtica per a ella, i el poema era reescrit, revisat, modificat en una recerca constant d'una perfecció subjectiva. Ella mateixa assenyala en un dels seus escrits: “La major part d'escriure és reescriure”. Per sort la Luisa posava dates als seus escrits, així que resulta fàcil seguir la pista temporal de la feina. 

Al final del llibre, la lectora/lector té una cronologia de la composició dels poemes. He seguit sempre el criteri de seleccionar, de cada poema, la darrera versió assenyalada.

Hi ha 76 poemes seleccionats, cap a finals d'abril, ordenat cronològicament. Ser llavors quan, amb l'ajuda d'Antonia Huertas, els vaig reagrupar a les quatre seccions del llibre. I amb quin criteri? Diversos: els paisatges evocats, els sentiments i desitjos expressats, les indagacions sobre la pròpia identitat, les preguntes sobre la vida, el dolor, la felicitat, la mort, etc. etc. Així que els poemes estan repartits en quatre blocs, cadascun acompanyat per una fotografia que els suggereix: «El sud», «Absències i presències», «Postals des de l'ànima», «L'ésser». 

El sud: un territori físic i cultural on s'emmarca la infància, la relació amb la mare, el descobriment del llenguatge. Igualment és un paisatge interior, on prevalen les emocions, els sentiments.

Absències i presències: la memòria dels qui ja no hi són i el retrat dels qui l'acompanyen en el dia a dia, figures fonamentals per a l'autora.

Postals des de l´ànima: són mirades sobre el món exterior i interior, la configuració d´un mapa personal, ple de sentit.

L'ésser: la part més mística, metafísica del llibre, una exploració del sentit de l'existència, una exploració de la pròpia identitat.

La divisió en blocs ens va semblar convenient per facilitar la lectura atesa la varietat de temes, i permetre una pausa, un moment de descans tenint en compte la intensitat emocional, espiritual que transmeten aquests poemes. 

Una brevíssima biografia inicia el llibre, la va escriure l'autora, com a presentació de si mateixa en algun acte públic, m'imagino una trobada de lectura de poemes, en companyia d'altres escriptores. Em vaig limitar a copiar-la, amb mínimes necessàries variacions. 

Assenyalo també el pròleg de M-Milagros Rivera, molt clarificador i intens.

Un poema inèdit de Luisa Fortes ens pot donar la clau del sentit de l'escriptura. Hi ha una pregunta inicial, gairebé brusca:

“I tu què has fet, a què has vingut?” 

Luisa contesta així:

“Vinc per engrandir el meu món 

 i el teu,

els sons, les aliances, la naturalesa de les flors

vinc per aprendre a ser en aquest món

per aprendre el camí cap a la mort.”

Justament se n'ocupa la poesia.